El cientificisme és la creença que dona el coneixement científic com a l'únic vàlid. Aquesta visió va ser bastant acceptada durant el segle XX per la filosofia acadèmica però actualment rebutjada de manera general, fins i tot per gran part dels filòsofs especia litzats en la ciència. No obstant això, continuen existint restes d'aquest pensament en la nostra cultura. El cientificisme porta a rebutjar les ciències no-modernes com la filosofia o la història pel fet de no passar pel mètode científic, s'entenen com a co neixement complementari i abstracte, però mai com a última paraula de la ''realitat''. S'arriba, de vegades, a tals punts com els d'afirmar que tot allò que no passa pel filtre de realitat de la ciència, senzillament no existeix.

Malgrat que avui dia s'estan obrint més les portes a l'hora de pensar la teràpia, con tinua havent-hi molt de rebuig cap a les teràpies alternatives. Al parlar, per exemple del Tarot, existeix encara, malgrat de manera tímida, una resposta negativa cap a aque ll coneixement i aquella persona, la qual associem amb una de poc assenyada. Existeix en nosaltres un "justicier de la ciència", soldat que, sovint de manera inconscient, tracta d'enderrocar i perseguir aquelles creences que se surten del mètode científic. I és que l'avenç de la ciència els últims segles ens ha fet creure que aquesta és inven cible a tota qüestió, per molt abstracta que sigui.

El problema, aquí sorgeix quan davant l'exemple de la conversa del Tarot, es pretengui negar al Tarot i la persona, sense tan sols escoltar si el coneixement que té a ofe rir-nos ens és útil. Escoltar i acceptar el que l'altre te a dir, no significa haver de creure-hi, sinó respectar-ho i abraçar la informació que ens pugui agradar. Encara que aquesta després l'apliquis a un àmbit totalment diferent, si no l'escoltes, probable ment estaràs rebutjant un possible millora personal. Hi ha espais on el mètode científic no passa, però perquè no hi ha de passar, com per exemple, el món dels conceptes abs tractes com l'esperit, les emocions o la idea de justícia. Termes com aquests, sovint apareixen en anar a una teràpia pública —la que ens ofereix l'Estat— i la seva resposta sol ser la d'antibiòtics o la d'una sessió de teràpia molt curta cada molt de temps.

Per tant, si el model de salut mental és tan pobre, per què s'haurien de perseguir mo ralment les teràpies alternatives? A cas no són sovint una via d'escap a les males cu res emocionals del sistema? El que està clar és que no a tothom li funcionen, però així com tampoc funciona a tothom la psicologia convencional o els psicofàrmacs. La direcció a prendre és la d'entendre que ambdós mons poden conviure, i fins i tot, convergir en alguns casos. Es tracta de respectar l'espai de la ciència i també el de les teràpies alternatives, entendre que parlen llengües diferents, i que no tenen sentit que es jutjin les unes a les altres. Hi ha tantes teràpies possibles com persones al món, ja que cadascú es cura segons mil condicionants en la seva vida, per això és absurd que es vulgui imposar la ciència com a mètode més vàlid. Com deia Unamuno al parlar del Tem ple de la Sabiduria, "hem de distingir les diferents —infinites — entrades al temple i qüestionar aquells que només hi veuen una entrada."

Això a la pràctica individual significa escoltar el que l'altra persona vol mostrar-nos, desfer-nos per un moment de la justícia científica i entendre que per a construir —i no destruïr —, caldrà descontaminar la ment dels conceptes limitadors, desaprendre per aprendre de nou.

«Hay en los cielos y en la tierra, Horacio, másque lo que sueña tu filosofía» (Hamlet, acto I, escena V)